Kamishibai és una forma molt popular, des de fa segles, d’explicar contes al Japó. El seu origen està als temples budistes del segle XII, a on els monjos utilitzaven emaki (pergamins amb imatges i textos) per a combinar històries amb un fons moral dirigides a una audiència majoritàriament analfabetes. Aquesta forma d’explicar històries es va mantenir durant segles però és reconeguda sobretot pel seu renaixement entre els anys 1920 a 1940, per a resistir la crisi de la depressió.
Els kamishibai Gaito (explicacontes) es podien trobar a les cantonades amb un Butai (teatre portàtil) sobre les seves bicicletes. Això permetia que els kamishibai Gaito guanyessin uns quants diners venent dolços.
Cap a l’any 1931 hi havia prop de 2.000 intèrprets del Kamishibai a les cantonades de Tòquio. I l’any 1950 hi havia 50.000 intèrprets a tot Japó, la majoria eren persones que havien perdut la feina per la guerra i buscaven una manera de sobreviure. Després de l’aparició de la TV, que es va popularitzar l’any 1957, el kamishibai va desaparèixer ràpidament dels carrers.
Actualment el públic acostuma a ser infantil i és molt utilitzat com a recurs didàctic. La manera de presentar les històries, que va més enllà d’una simple lectura,és un recurs ideal per a recuperar la tradició d’explicar contes. Ajuda a aconseguir un efecte màgic i de concentració al voltant del conte, i desperta la imaginació i la fantasia. Fomenta el gust per la lectura, l’escriptura, la il·lustració i la interpretació.
La representació comença quan el kamishibai Gaito toca el Hyoshigi, un instrument japonès fet amb dos peces de fusta o bambú units amb una corda. La sessió comença quan el públic diu kamishibai o kaishi shimasu (que comenci el kaishi).