Gimcana a Boí

Per sant Joan es celebra la Festa Major a Boí i, per a entretenir als nanos, he realitzat una gimcana pel poble. Amb l’ajuda de Ramon de Guasch, hem creat pistes per a dirigir-nos a unes cases concretes a on trobar preguntes que s’han de respondre. Es tracta de fer relacionar els nens, que aquests es relacionin amb la gent de Boí, i que descobrim curiositats relacionades amb el poble.

Per si algú que ens visiti vol passar una estona. Aquí teniu el joc.

La sortida és a la plaça del riu, a on trobareu la 1ª pista.

PISTA 1 – Reben a molta gent a les seves habitacions, encara que la casa d’origen està en ruïnes.
Quin és l’origen del nom de la plaça del Treio?

PISTA 2 – Edifici que es va començar a construir al segle XI, i està dedicat al nostre padró sant Joan.
Hi ha la representació mural d’una escena a on es lapida a un sant. ¿Quin és el nom d’aquest sant a qui li tiren pedres?

PISTA 3 – Aquesta casa està al costat del cobert i la font de Calet.
Quan es celebra la festa xica de Boí?

PISTA 4 – L’hort més ben cuidat del poble pertany a aquesta casa.
A quin mes de l’any es recullen les nous?

PISTA 5 – Aquesta casa també es podria anomenar “la casa dels petits”.
De quina fusta es fan les falles?

PISTA 6 – Aquesta casa té un pas elevat sobre el carrer per a connectar l’antic paller amb l’antiga quadra.
Com es diu el riu que passa per Boí?

PISTA 7 – Aquesta casa porta el nom d’un ofici que trobem a totes les escoles.
Qui és la persona més vella del poble?

PISTA 8 – Un lloc amb parets de roca, que molts recorden i enyoren… a on viu la nostra nova alcaldessa.
A on està col·locat el monument al fallaire?

PISTA 9 – L’aigua és molt important a la vall. Si no et surt de l’aixeta perquè tens un problema, ja et vindran d’aquesta casa per a arreglar-ho.
Quin és el nom de la font més coneguda de Caldes?

PISTA 10 – Aquesta casa està tocant a una roca que porta el nom de la família.
A quina alçada acostumen a viure els isards?

PISTA 11 – Aquesta casa potser és l’última abans d’arribar a la plaça Miquelons.
Quan i a on se celebre sant Nicolau?

PISTA 12 – Una casa amb balcó de fusta i vista al com de Callís.
Quins bolets són els més trobats per sant Joan?

PISTA 13 – Aquesta casa també es podria dir “botiga”.
Quines cases encara conserven bestiar a Boí?

PISTA 14 – La plaça a on es juga el gran torneig de bitlles porta el nom d’aquesta casa.
Com és la marca d’orella i la marca de pega pel bestiar d’aquesta casa?

PISTA 15 – L’última… preguntar al jugador de bitlles més veterà (la gimcana es realitza durant el torneig de bitlles que es practica cada any per sant Joan).
Com es diu el lloc a on es fa el faro, des d’on es baixen les falles?

Aquí teniu un mapa del poble, amb el nom de les cases, que us pot ajudar.

RESPOSTES:

PISTA 1 – Hotel Pey.
La plaça del Treio és l’entrada al poble de Boí. Aquí trobàvem el castell, les muralles i l’església romànica de Sant Joan, que demostren que la població va mantenir la seva importància durant l’època medieval.
L’origen del nom de la plaça del Treio es troba en la relació amb el llatí Trivium “tres camins” i que ens fa pensar en Boí com un nus de camins importants ja en època romana.
Una segona explicació sembla estar en el fet que a aquesta plaça arribava el bestiar de la muntanya i es triava per cases.

PISTA 2 – Església de sant Joan.
L’església de sant Joan destaca pel conjunt de pintures murals que es van trobar decorant l’interior de les naus. Una de les escenes més representatives de la decoració mural de Boí és la Lapidació de sant Esteve. També hi ha representacions de Joglars o Bestiari.

PISTA 3 – Ca de Torres.
La festa xica de Boí –o festa d’hivern– se celebre per sant Valentí, el 14 de febrer.

PISTA 4 – Ca de Marco.
A Boí hi ha alguns noguers a finques privades, els seus fruits són molt esperats. Durant els primers dies d’octubre podem iniciar la recollida de les nous.

PISTA 5 – Ca de Xic.
La tradicional baixada de Falles de Boí es realitza la nit de Sant Joan. És imprescindible dur una falla, que s’elabora amb anterioritat a la festa, amb fusta de pi negre que tingui teia, subjecta a un pal de freix o d’avellaner amb filferros i puntes a manera de torxa. 
La nit de la baixada de les falles es puja fins el “faro”, en fer-se fosc. Abans de baixar el grup de fallaires berena al costat del faro, encara sense encendre.
En acabar i a l’hora prevista, s’encén el “faro” i tot seguit les falles, i es comença a baixar, caminant el primer tram pendent i seguidament es comença a córrer fins arribar al poble. Es recorren els carrers i finalment es llancen en una foguera.

PISTA 6 – Ca de Martí.
El riu Sant Martí és un afluent del Noguera de Tor que passa per Boí, i en el seu curs forma la petita vall de Sant Martí.
Neix en els estanys (llacs) del Pessó, a 2.492 msnm, al peu dels pics del mateix nom. Fa un recorregut de 8 km i desemboca en el riu Noguera de Tor, prop d’Erill la Vall.
També cal fer menció al pont medieval sobre el riu de Sant Martí al seu pas per Boí.

PISTA 7 – Ca de Mestre.
La persona més vella de Boí és Maria dels Guardes.
Els padrins de Boí són una gran font d’històries i coneixements del poble, i una gran companyia. 

PISTA 8 – Ca de Ferrer.
El monument al fallaire va ser realitzat per Joan Franco, de ca de Ferrer, i l’any 2018 es va situar al Tossal del Sabater. Des d’aquest tossal surten els fallaires mitjans, durant la baixada de falles de Sant Joan.

PISTA 9 – Ca d’Escudé.
La font més coneguda de Caldes de Boí és la font del Bou, per la seva comercialització. Però potser la més valorada és la font de la Tartera.
El balneari de Caldes de Boí se situa a 1.500 metros d’altitud. Abraça 24 hectàrees de superfície, amb una vasta extensió de jardins on trobem els 37 brolladors d’aigües mineromedicinals de composicions i temperatures diferents, que van dels 4 °C fins als 56 °C.
Aquestes aigües tenen les característiques següents: mineralització dèbil, alcalines, clorurades, sulfatades, fluorades, sòdiques, blanes, fredes i hipertermals.
Destaquem la Font del Bou per ser l’única font que es comercialitza com a Aigua de Boí. La seva alta proporció en silici elimina l’acumulació de greixos i residus, depurant l’organisme. És una aigua diürètica, pura i digestiva, recomanada pel seu baix contingut en calci i per a evitar la formació de càlculs i cristalls al ronyó. Té una temperatura de 36 °C.
La Font de la Tartera és molt apreciada per les seves propietats dèrmiques. El nom de la tartera és degut al fet que sorgia a la superfície d’entre les pedres, a una temperatura de 44,6 °C.

PISTA 10 – Ca de Cosan.
L’isard pirinenc (Rupicapra pyrenaica) és un bòvid freqüent a l’alta muntanya dels Pirineus. Durant l’estiu pugen als cims més alts i durant l’hivern baixen fins a la vora dels boscos. Es troben entre els 400 i els 2.800 m d’altitud.
L’isard és un mamífer d’aspecte semblant a la cabra que fa uns 70-85 cm d’altura i uns 100-130 cm de llargada. Pesa entre 30 i 50 kg. Té la pell recoberta de pèls de color marró groguenc, amb una ratlla més fosca a l’esquena i una franja més clara als costats del coll. El cap és allargat amb una ampla línia fosca que va des dels ulls fins a la boca.
Té dues banyes petites i primes, amb la punta corbada cap enrere; el mascle les té més gruixudes i més tancades en forma de ganxo.
Les potes són fortes i acaben en unes peülles molt dures que li permeten enfilar-se per les roques amb facilitat. La cua és curta.
El Parc Nacional d’Aigüestortes constitueix la representació més genuïna de l’alta muntanya i és únic per la majestuositat dels seus paisatges i per la riquesa de la flora i la fauna que acull. El parc està sembrat d’avets i boscos de pi negre centenaris i el reguen gairebé 200 estanys d’alta de muntanya, on troben refugi l’isard, el gall fer, la marmota i el mític trencalòs.

PISTA 11 – Ca de Sília.
Sant Nicolau és una romeria que es celebre el primer diumenge de juliol. Els habitants de Boí es reuneixen a l’ermita de Sant Nicolau, situada a 1.668 m d’altitud, a l’entrada del Parc d’Aigüestortes. Posteriorment fan un dinar al costat de l’estany Llebreta.

PISTA 12 – Ca de Simona.
Segons les pluges de la primavera, i en funció de les zones, es troben amb més o menys abundància els primers bolets de l’any.
La zona de la Ribagorça és una de les millors del Pirineu pel que fa a la producció de moixernons. Les carreretes són els altres bolets més apreciats a la primavera i als voltants de sant Joan.

PISTA 13 – Ca de Tenda.
Les cases de Boí que conserven ramaderia bovina són: Ca de Tenda, Ca de Guasch, Ca de Sília, Ca de Pey i Ca de Casos. Totes elles són explotacions ecològiques.
Durant l’hivern el ramat es manté a la granja. A l’estiu, els prats subalpins del Parc Nacional d’Aigüestortes acullen els ramats que migren a aquestes zones de pastura a on les temperatures són més baixes i la pastura més abundant i tendra.
Ca de Cosan i Ca de Guasch es dediquen a la ramaderia ovina i de bestiar cabriu.

PISTA 14 – Ca de Guasch.
La marca d’orella és el senyal propi de cada casa per a reconèixer el bestiar de les diferents ramaderies. La marca d’orella de Ca de Guasch és una doble forqueta. La marca de pega que representa a aquesta casa és una G –de Guasch–.

PISTA 15 – Plaça de Guasch.
Abans de córrer les falles de sant Joan es preparen els “faros“, amb arbres drets formant una gran foguera. Es situa a una zona alta i allunyada del poble anomenada “el clotet d’Escudé“. El faro s’encén la nit de la baixada i des d’allà baixen els fallaires, fent cremar la seva falla per iniciar el descens cap al poble.

L’últim pastor

Curt realitzat amb la sensibilitat de Marc Beneria, criat entre la ciutat de Nova York i Boí, i per tan bon coneixedor del Pirineu ribagorçà. Les paraules de l’Eloi, l’últim pastor de la Vall de Boí que porta les ovelles al Parc Nacional d’Aigüestortes, són un retrat d’una vida tradicional que sembla estar a punt d’acabar. Parla de les dificultats d’aquesta feina, de la importància de la natura, i de l’amenaça de la crisi econòmica i ambiental.

 

Al fresc, la tècnica d’un pintor del trecento

La Pintura al frec és un procediment de pintura mural emprat des de temps molt remots que ha permès que arribessin fins als nostres dies mostres de pintura minoica –com les del Palau de Cnossos a Creta– o romana –amb els frescos pompeians–, sense oblidar el llegat de l’art romànic a Catalunya. En aquesta tècnica els pigments s’apliquen barrejats amb aigua sobre un morter fresc i humit de calç i sorra. En assecar-se l’hidròxid de calci de la calç apagada, es produeix la carbonatació que aglutina els pigments.

La teoria de com realitzar pintura al fresc ens la trobem moltes vegades a la història de l’art, però l’ocasió de posar-la en pràctica no es troba sovint. N’he tingut l’oportunitat al Monestir de Pedralbes, a on es realitza el taller “Al fresc, la tècnica d’un pintor del trecento, per conèixer la tècnica emprada a les pintures murals de la capella de Sant Miquel.

Aquestes pintures van ser encarregades per l’abadessa Francesca ça Portella al pintor Ferrer Bassa l’any 1346. L’estudi previ a la restauració ha posat en relleu la singularitat d’aquesta obra, absolutament innovadora en el context de la Barcelona de l’època, pintada amb una tècnica mixta, al fresc i al sec, que incorpora en la seva execució una manera de fer procedent d’Itàlia.


FONT: http://monestirpedralbes.bcn.cat/es/actividades/visitas-talleres/al-fresco-técnica-de-un-pintor-del-trecento

 

 

 

Mar i muntanya

Sóc del Masnou, poble mariner del Maresme, terra de pescadors i antics capitans. Però m’escapo sovint a la meva estimada Vall de Boí, lloc a on gaudeixo de l’imponent paisatge, tan rotund que tot es relativitza. Què prefereixo? No cal escollir… gaudeixo del millor de cada lloc.

M’agrada fer melmelada de tomàquets de l’hort, ben madurs pel sol càlid de la costa; i confitura de figues, ben dolces, agafades d’una a una amb cobdícia sota la figuera. Recollir petxines de la platja i rebre l’escalfor del sol. Fer passejades a la vora del mar i caminades per la serralada, amb el blau sempre present a l’horitzó.

M’agrada recollir les móres dels camins de muntanya en el paisatge de la tardor. Aplegar les nous i les pomes dels prats i olorar els bolets. Sentir la humitat de l’aigua que dóna vida, els riuets que van buscant el camí. Portar les vaques cap aquí i cap allà i conèixer els petits vedells.

M’agrada l’alegria de l’estiu, les festes majors, els castells de sorra dels petits, un bany en aigües transparents, passar una estona al xiringuito i fixar-me amb la gent. Anar a la ciutat i veure novetats, descobrir nous llocs i noves idees, el continu moviment, l’anonimat. M’agraden les idees noves que provoquen els canvis, l’evolució, la millora.

M’agrada sentir el fred a la cara, la neu a les mans, el dia a dia solitari i introspectiu, l’essència de la vida, les festes del foc, les flors senzilles dels prats a la primavera. M’agrada estar acompanyada dels padrins a la plaça i escoltar històries pretèrites de la seva vida com a pastors, que són lliçons de vida. M’agrada conèixer la tradició per entendre les coses.

Respecto el pescador que cada dia comença la dura jornada anant a un mar serè, immens, gairebé monòton i alhora complex. Valoro al pagès que cuida el seu bestiar i s’enbruta les mans a la terra. Reconec el dissenyador que cada vegada té la possibilitat de donar alguna cosa diferent, sempre al servei d’un objectiu. L’amor a allò que es fa, a allò que es coneix en profunditat.

M’agrada el món digital, les possibilitats infinites, les vistes al món que t’ofereix una pantalla, les hores passades aconseguint trobar una bona solució davant de l’ordinador. El treball complet, precís, acurat.
M’agrada el treball manual, agafant un pinzell, barrejant colors, doblegant un paper,… el traç fresc, imperfecte, autèntic, de tu a tu, que surt de les pròpies mans
…i m’agrada la barreja d’un món i l’altre.

M’agrada l’eterna curiositat, la responsabilitat de portar un projecte, d’ajudar a resoldre una necessitat, la gairebé soledat d’anar avançant i la satisfacció del bon resultat. I m’agrada compartir tot l’après, oferir amb la meva feina una possibilitat d’obrir els ulls, una oportunitat de ser creatiu o de gaudir aprenent.

El que fem és el resultat d’allò que som, un contenidor d’interessos, d’experiències i de superacions.

 


Recepte Mar i Muntanya: MANDONGUILLES AMB SÍPIA

marimuntanya_123

marimuntanya_456

marimuntanya_789

INGREDIENTS:

250 g de carn de porc picada
250 g de carn de vedella picada
3/4 kg de sípia tallada a trossos
8 gambes
200 g de pèsols
2 cebes trinxades
4 tomàquets ratllats
1 ou
All i julivert picat
Molla de pa remullada
Farina
Oli
Sal i pebre
Aigua

Per fer la picada:
1 grapat d’ametlles torrades
julivert
1 llesca de pa fregit

 

PREPARACIÓ:

Talleu la sípia a trossos.

Feu les mandonguilles amb la carn, la molla de pa, l’ou, l’all, el julivert, sal i pebre. Enfarineu-les i fregiu-les. Reserveu.

Netegeu el greix de la paella i escalfeu 2 cullerades d’oli d’oliva. Fregiu les gambes durant 1 minut per cada costat. Reserveu.

Escalfeu una cullerada d’oli d’oliva i fregiu la sípia a foc alt, fins que quedi translúcida i lleugerament daurada. Treure de la paella i reserveu.

Feu un sofregit amb la ceba i els tomàquets ratllats, afegiu-hi la sípia, doneu-hi unes voltes, mulleu-ho amb aigua i deixeu-ho coure uns minuts.

Porteu a ebullició i afegiu-hi les mandonguilles, la picada i els pèsols.

A última hora afegiu-hi les gambes.

Proveu-ho de sal i deixeu-ho coure lentament fins que estigui cuit.

 


Fotografies de Didi Haren, del seu blog de receptes espanyoles www.bijzonderspaans.nl

Exposició Renoir entre mujeres a Barcelona

demian

Fins al mes de gener a Barcelona podem gaudir d’un recorregut per l’obra de Auguste Renoir a través de la interpretació que va fer de la dona durant la seva vida, protagonistes del seu particular univers artístic.

El recorregut inclou 60 peces que arriben de les col·leccions dels museus d’Orsay i de l’Orangerie. L’obra protagonista de l’exposició és Bal du Moulin de la Galette (1876). Mostra l’ambient relaxat d’un lloc popular a on s’anava a berenar i ballar, a Montmartre.

Aquest quadre fa molts anys que és especial per a mi. No només per l’atractiu que té tota obra impressionista. La raó és que una part de l’obra -la parella masculina de la dreta del quadre- apareixia a la coberta d’un llibre que em va impressionar molt a l’adolescència: Demian, de Hermann Hesse.

Demian relata el pas de la infantesa a la maduresa del protagonista. Una novel·la autobiogràfica, de l’estil que a la història de la literatura es denomina “novel·la de formació”, d’evolució espiritual en els difícils anys de creixement.

Darrere de Demian van anar altres llibres de Herman Hesse i el vaig recomanar posteriorment al meu germà i a altres amics que també anaven arribant a l’adolescència. També per ells va ser una lectura especial que va arribar en el moment adequat.

Són anys de descobriments, de sensacions, de experiències que marquen.

 

Exposició Renoir entre mujeres
Fundación Mapfre

 

le_moulin_de_la_galette

Premi Pica d’Estats

Recordo que ja fa uns anys vaig guanyar un premi de la Diputació de Lleida per un article sobre la meva estimada Vall de Boí. Com a dissenyadora i maquetadora de la revista del Centre Excursionista de Catalunya em vaig animar a escriure sobre un lloc tan especial per a mi… i vaig tenir una sorpresa inesperada… que vam anar a celebrar a Lleida.

ARTICLE GUANYADOR DEL XIX PREMI PICA D’ESTATS DE LA DIPUTACIÓ DE LLEIDA AL MILLOR TREBALL DE PREMSA ESPECIALITZADA EN VIATGES I TURISME, AMB UNA DOTACIÓ DE 6.000 EUROS: “El romànic a la Vall de Boí”, treball de Mireia Ibáñez Xifra publicat a la revista Muntanya CEC al febrer del 2007. El reportatge ens endinsa en el patrimoni romànic de la Vall de Boí, incidint en el seu origen, història i trets artístics, i clou amb un acurat itinerari que recorre els temples més destacats de la zona.

JURAT: Josep Cuní, Lluís Foix, Antonio Franco, Ramon Mesull, Mariano Palacín, Jordi Pérez.

Muntanya 869 – El romànic de la Vall de Boí

Premi Pica 1

Premi Pica 2

Les falles de Boí, la festa del foc

Al món rural les festes populars estan íntimament lligada als cicles agraris i solars. Arrencar el foc, símbol del sol, de la muntanya i baixar-lo cap al poble serveix per purificar els camps i els boscos, purificar la població i preservar-la dels mals esperits.

La festa del foc o baixada de falles es segueix any darrere any a la vall de Boí. Després de 32 anys anant a Boí no podia ser que mai hagués baixat falles i aquest any vaig fer un cop de cap i em vaig animar a acompanyar als que cada any compleixen orgullosament amb la tradició.

02

Per als qui no coneixeu la baixada de falles, aquí us en faig cinc cèntims.

Abans de córrer les falles, s’hauran hagut de preparar els “faros”, amb arbres drets en una zona alta i allunyada del poble que s’encendrà el dia de la baixada formant una gran foguera i des d’on baixaran tots els fallaires, fent cremar la seva falla per iniciar després el seu descens cap al poble.

Imprescindible dur una falla, que s’elabora amb anterioritat a la festa, amb fusta de pi que tingui teia, subjecta a un pal de freix o d’avellaner amb filferros i puntes a manera de torxa.

La nit de la baixada de les falles es puja fins al “faro”, en fer-se fosc. Abans de baixar el grup de fallaires berena al costat del faro, encara sense encendre.

En acabar i a l’hora prevista, s’encén el “faro” i tot seguit les falles, i es comença a baixar, caminant el primer tram pendent i seguidament es comença a córrer fins a arribar al poble. Allí els músics toquen la tonada de les falles, es recorren els carrers i finalment es llancen en una foguera.

01

05

07

08

09

10

11

13

15

1718

19

 

La vella llegenda dels enamorats de la Vall de Boí

Voleu conèixer una vella llegenda relacionada amb tres de les esglésies d’una vall preciosa, la vall de Boí, que explica una commovedora història d’un trio amorós?

Illustracio_campanars_Boi_fons

Diuen que una noia d’Erill la Vall, anomenada Eulàlia, es va enamorar de Climent, un noi de bona casa de Taüll. Estaven tan enamorats que cadascú va construir una torre de sis pisos al costat de casa seva; així podien veure’s i fer-se senyals amb facilitat. Aviat va aparèixer Joan de Boí, secretament enamorat d’Eulàlia, i començà a aixecar una torre per comunicar-se amb la noia i a la vegada entorpir i fer ombra al seu rival. Quan va tenir aixecats tres pisos, va tenir tan mala sort que no li va quedar més remei que abandonar la seva gesta. El pobre noi no va poder fer una altra cosa que resignar-se a veure com els amants s’enviaven missatges d’amor. Però quan la parella ja estava a punt de casar-se, el Climent es va posar malalt i va morir. Al final d’aquesta història s’acaba quan l’Eulàlia i en Joan es van retrobar i tots dos junts van portar una vida exemplar.

Després de la mort d’aquests personatges, el Papa els va fer sants, i els pobles a on van néixer els van adoptar com a patrons. Les seves cases es van transformar en esglésies i les torres dels seus amors en campanars.

Aquesta història explica perquè els tres campanars (Erill-Boí-Taüll) dibuixen una línia recta, i perquè el del mig és petit i rabassut, mentre que els altres dos són més esvelts.